Aquest Nadal he passejat per la història industrial catalana. Va ser al municipi de Flix, a la Ribera d’Ebre, quan vaig estar explorant la seva colònia industrial i vaig aprofitar per fer unes fotografies.
El concepte de colònia industrial em sona vetust, a llibre d’història de la ESO, em sembla com si avui dia ningú pogués viure en un barri construït per una empresa per als seus treballadors. Encara menys, quan ens trobem en un moment en què les empreses amb prou feines construeixen llocs de treball.
Les colònies són un fenomen molt català. La de Flix té una particularitat especial que em crida l’atenció, i és que bona part dels noms dels seus carrers són alemanys: plaça Doctor Müller, carrer Doctor Stoof, carrer Ernesto Scheef. Això és perquè el grup que va crear la planta de producció de clor va ser Chemiske Fabrik Elektron, que era d’origen alemany. La va fundar, gairebé com un apèndix del poble, el 1899, el mateix any en què es va crear el Futbol Club Barcelona, sota el nom de Sociedad Electroquímica de Flix. La química va ser la industria principal de la comarca fins que als anys 70 es van començar a construir les centrals nuclears d’Ascó.
El llegat d’aquesta fàbrica és ambivalent: d’una banda, ha aportat una gran riquesa econòmica a tota la regió de l’oest de Catalunya i, per sobre de tot, a Flix. El clor és el motor del poble, l’ha fet evolucionar, fins al punt que, segons m’han explicat, el primer enllumenat elèctric que va tenir provenia de la fàbrica. Però, alhora, també és perniciós. L’entorn natural ha quedat molt afectat, actualment s’està netejant el pantà del riu Ebre que hi ha a tocar del poble perquè està contaminat amb més de 800.000 metres cúbics de fangs tòxics. A més l’estructura econòmica de Flix s’ha articulat en el monocultiu industrial, el gruix dels ingressos depenen, directa o indirectament, d’aquesta fàbrica.
Més d’un segle després, no tinc clar si la fàbrica és l’apèndix del poble o el poble s’ha convertit en l’apèndix de la fàbrica.
Brais Martínez 