Estil lliure

Setmana Santa de Flix

Quantes espigues té el teu allotjament rural?

Infografia publicada el 23/03/15 al blog de l’Agència Catalana de Turisme.

Infografia espigues rurals

Flix i la seva colònia industrial

Aquest Nadal he passejat per la història industrial catalana. Va ser al municipi de Flix, a la Ribera d’Ebre, quan vaig estar explorant la seva colònia industrial i vaig aprofitar per fer unes fotografies.

El concepte de colònia industrial em sona vetust, a llibre d’història de la ESO, em sembla com si avui dia ningú pogués viure en un barri construït per una empresa per als seus treballadors. Encara menys, quan ens trobem en un moment en què les empreses amb prou feines construeixen llocs de treball.

Les colònies són un fenomen molt català. La de Flix té una particularitat especial que em crida l’atenció, i és que bona part dels noms dels seus carrers són alemanys: plaça Doctor Müller, carrer Doctor Stoof, carrer Ernesto Scheef. Això és perquè el grup que va crear la planta de producció de clor va ser Chemiske Fabrik Elektron, que era d’origen alemany. La va fundar, gairebé com un apèndix del poble, el 1899, el mateix any en què es va crear el Futbol Club Barcelona, sota el nom de Sociedad Electroquímica de Flix. La química va ser la industria principal de la comarca fins que als anys 70 es van començar a construir les centrals nuclears d’Ascó.

El llegat d’aquesta fàbrica és ambivalent: d’una banda, ha aportat una gran riquesa econòmica a tota la regió de l’oest de Catalunya i, per sobre de tot, a Flix. El clor és el motor del poble, l’ha fet evolucionar, fins al punt que, segons m’han explicat, el primer enllumenat elèctric que va tenir provenia de la fàbrica. Però, alhora, també és perniciós. L’entorn natural ha quedat molt afectat, actualment s’està netejant el pantà del riu Ebre que hi ha a tocar del poble perquè està contaminat amb més de 800.000 metres cúbics de fangs tòxics. A més l’estructura econòmica de Flix s’ha articulat en el monocultiu industrial, el gruix dels ingressos depenen, directa o indirectament, d’aquesta fàbrica.

Més d’un segle després, no tinc clar si la fàbrica és l’apèndix del poble o el poble s’ha convertit en l’apèndix de la fàbrica.

Els dinars a casa dels Blind

Daley Blind.

Daley Blind.

Article publicat el 08/07/2014 a futbolarticulat.

Si hi ha un partit que ha condicionat la trajectòria d’una selecció al Mundial de Brasil, és el que va enfrontar a Espanya amb Holanda. El contundent 1 a 5 que li va etzibar l’equip de Van Gaal a la “Roja” la va deixar noquejada al primer assalt del torneig. Els espanyols es van avançar al marcador però “l’Orange” va empatar just abans del descans amb un gol de cap de Van Persie. L’acció del davanter va ser perfecta, amb una estirada que va sobrepassar la mitja sortida de Casillas, però encara va ser més mil·limètrica la centrada del lateral esquerre. De manual, just a l’esquena de la defensa i a prou distància del porter per desarticular qualsevol intent de sortida. Tensa i amb una paràbola sensacional. Una invitació irrefutable al gol. Aquella acció extraordinària va significar l’inici de la fi d’Espanya al torneig i l’autor va ser-ne, Daley Blind.

El jugador de l’Ajax és polivalent, pot pujar la banda com a lateral, fer tasques de migcampista o, fins i tot, jugar a l’eix de la defensa. Amb només 24 anys s’ha convertit en una de les sensacions del torneig i un dels pilars de l’equip. Té un futur prometedor i un passat familiar històric. Daley és fill de l’ajudant de Van Gaal, Danny Blind, un dels cinc futbolistes holandesos que ha guanyat tots els títols internacionals de clubs possibles.

El seu pare va començar la carrera a l’Sparta de Rotterdam i el 1986 va fitxar per l’Ajax on es va proclamar campió de la Copa d’Europa el 1995, precisament, sota la batuta de Van Gaal. Danny també era una peça mòbil, podia exercir de central o de mig centre, en funció de les necessitats de la llibreta de l’entrenador. A la selecció el seu paper no va ser tan destacat perquè sempre va viure a l’ombra de Ronald Koeman. De fet, no va arribar a debutar en un Mundial tot i que hi va anar seleccionat al d’Itàlia del 1990 i al dels Estats Units del 1994.

10 anys més tard el seu fill s’ha estrenat a la Copa del Món amb un partit superb, regalant a Van Persie l’assistència per fer el primer gol d’Holanda a Brasil, i donant una segona passada en el mateix matx perquè Robben enfonsés, encara més, als homes de Del Bosque. Els Blind estan a només dos partits de poder explicar al proper dinar familiar que junts han estat campions del món defensant els colors del seu país.

La millor derrota que podia rebre Brasil

Luiz Felipe Scolari.

Luiz Felipe Scolari.

Article publicat el 07/09/2014 a futbolarticulat

Els brasilers haurien de sortir al carrer a celebrar la desfeta contra Alemanya com mai abans ho havien fet. Dilma Rousseff hauria de declarar el 8 de juliol festa nacional, el sambòdrom s’hauria d’omplir de carnaval i el Crist Redentor li hauria de dedicar uns passos de ball a Scolari al ritme de Ai si eu te pego. El correctiu que els alemanys li van fer a la “Canarinha” és una notícia fantàstica pel futbol d’aquell país i pel futbol en general, que sentencia per sempre l'(anti)estil de Felipao.

S’ha acabat la família Scolari, un concepte que s’associa més a don Vito Corleone que a un entrenador de futbol, així com el doble pivot defensiu i Fred de davanter centre d’un equip que, històricament, ha disposat d’alguns dels millors jugadors del món. Fred es fa minúscul, diminut, microscòpic, ínfim, insignificant al costat dels Pelé, Romario, Bebeto o Ronaldo. Fins i tot al costat de Diego Costa. S’ha acabat jugar tancats al darrere per sortir a la contra, guanyar al rival en nombre de faltes i no en possessió de pilota. Brasil ha de ser una festa!

La selecció alemanya i la brasilera han patit un procés evolutiu invers des del Mundial de 2002 a Corea i Japó, quan la “seleçao” va guanyar la seva darrera Copa del Món, precisament, contra la “Mannschaft”. Mentre els sudamericans s’han perdut pel camí del múscul i l’ordre defensiu, els alemanys han optat pel “jogo bonito”. D’aquella desfeta asiàtica en són el resultat els Kroos, Özil, Goetze, Müller, Reus, Schwensteiger i companyia. Des d’aleshores Alemanya dibuixa el futbol a partir de la possessió, el joc posicional, les variants tàctiques i la veneració pel bé més preuat d’aquest esport, la pilota. L’entrenador, Joachim Löw, és el protector de l’estil.

Només la Selecció Espanyola ha estat capaç d’aturar el domini d’aquesta Alemanya renovada el 2008, derrotant-la a la final de l’Eurocopa, i el 2010 quan la va eliminar a les semifinals del Mundial que es va acabar adjudicant la “Roja”.

Al partit d’ahir se li van veure totes les vergonyes a la “Canarinha”. Sense els seus dos puntals, Neymar i Thiago Silva, van quedar desposseïts de referents sobre la gespa, però la desfeta no es pot atribuir només a l’aspecte psicològic. “No era una selecció treballada tàcticament sinó un grapat de templaris enganyats per un líder religiós de nom Felipao”, com ha afirmat el periodista Ramon Besa. El final de la mentida ja ha arribat.

La pressió falla a París

El FC Barcelona cau derrotat a París.

El FC Barcelona cau derrotat a París.

Article publicat el 30/09/2014 a futbolarticulat

El Barcelona ha recuperat el “Tatisme” a París. Dues jugades a pilota aturada i els errors en la sortida de la pilota i la pressió han acabat decantant la balança del costat del PSG. Nou entrenador, mateixes mancances. A Luis Enrique encara li queda molta feina per fer.

L’equip blaugrana ha intentat jugar amb una pressió alta, igual que va voler fer el Tata Martino a principis de la temporada passada, però ha presentat les mateixes mancances que aleshores en la pressió. Les dues línies d’avantguarda volien ofegar molt a dalt la sortida de pilota del PSG però la defensa no acompanyava. Mathieu, Mascherano, Alves i Alba han tendit a recular i no anticipar-se als atacants francesos al mig del camp perquè Cavani fixava molt bé els centrals, i els laterals se sentien molt exigits en tasques defensives. Que la rereguarda reculi és redueix dràsticament l’efectivitat de la pressió alta perquè quan els rivals superen les primeres línies es planten en u contra u amb els defensors blaugranes amb molt camp per recórrer.

Aquesta debilitat el Barcelona fa anys que l’arrossega, de fet, el símptoma té un lligam inversament proporcional amb l’envelliment de i la retirada final de Carles Puyol. Quan el capità va començar la seva davallada física va créixer la fragilitat defensiva de l’equip. Puyol obligava a la defensa a sortir de la cova, la situava al mig del camp, ajuntant molt les línies de l’equip per augmentar l’efectivitat de la pressió. Així s’aconseguia robar moltes pilotes per anticipació al mig del camp, recuperant ràpidament la possessió perquè els homes de dalt i Messi intentessin desfer els tramatges defensius dels rivals. L’equip es defensava a partir de la possessió i quan perdia la pilota corria per recuperar-la ràpid, ho feia tot amb intensitat.

La manca de vigor dels homes de Luis Enrique a la capital de França ha acabat de decantar el partit a favor dels locals. Només Messi i Neymar han donat símptomes d’anar endollats, mentre la resta dels jugadors semblaven esperar la genialitat de la dupla per guanyar el partit. I així ha arribat el primer gol, amb una combinació entre Neymar, Iniesta que ha culminat Messi. Aquesta és una de les millors notícies per a la parròquia culé, si Neymar i Messi connecten les possibilitats ofensives de l’equip no tenen sostre i, per tant, els horitzons de l’equip s’amplien. L’altra, és que a diferència del Barça del Tata, Luis Enrique sí que comença a trobar variants tàctiques per obrir passadissos interiors en atac perquè els aprofitin, tal com han fet avui, jugadors com Neymar o Dani Alves.

Els blaugrana no han donat la talla amb el primer rival de talla que s’han trobat, però la temporada acaba de començar i el joc de l’equip ha de créixer a mesura que vagi assolint els automatismes tàctics que ha introduït Luis Enrique.

Bob Dylan escriu la banda sonora del Barcelona

FC BARCELONA - MANCHESTER UNITED

Publicat al blog Futbol Articulat.

La distància física fa que la mida de les coses es redueixi, però, en canvi, la distància temporal fa que, en ocasions, la dimensió s’expandeixi. Això és el que passarà amb la figura de Pep Guardiola, com més passi el temps més gran es farà el seu llegat.

En ple debat sobre la transformació del joc del Barça des de l’arribada del Tata Martino, els romàntics enyoren cada dia més l’arquitecte del millor equip de la història culé. Guardiola va escriure un guió on els migcampistes eren els protagonistes absoluts i Messi era l’estrella. L’equip es feia gran en la possessió de la pilota, en el toc i el joc de posició per minimitzar els rivals obligant-los a córrer darrera l’esfèrica. El resultat final va ser immillorable, van guanyar 14 títols de 19 possibles.

El de Santpedor, inspirat pel Dream Team de Cruyff, va fer evolucionar el Barça de Rijkaard i va crear un grup capaç de desplegar un futbol total que fregava l’excel·lència. Els equips dels seus antecessors també volien la pilota però no exercien el control superlatiu i constant des del primer minut de partit com ho feia el Barcelona de Pep. El joc dels homes de Guardiola va ser capaç de sotmetre a entrenadors amb trajectòries espectaculars com Alex Ferguson, Guus Hiddink o José Mourinho.

Martino va arribar a Barcelona dient que volia preservar l’essència de l’equip però com canta Bob Dylan, the times they are a changing. L’essència del “Pep Team” ja fa un any que es va començar a dissoldre, quan Guardiola va deixar la banqueta del Camp Nou i se’n va fer càrrec Tito Vilanova. El conjunt blaugrana va evolucionar el seu futbol cap a un nou estadi d’èxit, també, però d’un èxit més moderat.

L’afició culé venia d’una etapa d’opulència com mai abans l’havien viscuda, s’havia instal·lat en l’èxit. Ara ja no n’hi ha prou amb un títol de lliga i amb quedar semifinalista de la Lliga de Campions. Els seguidors semblen oblidar que les quatre Champions League que ha guanyat el Barça les ha aconseguit en els darrers 21 anys, però en els 93 anteriors l’equip va perdre totes les finals que va jugar.

Amb el Tata l’equip pot continuar guanyant i oferint un bon futbol que també cuidi la possessió de la pilota, on es faci reconeixible el segell de La Masia. Però res tornarà a ser com abans, res tornarà a ser com a l’etapa de Guardiola. Això no vol dir que el que vingui sigui pitjor, simplement serà diferent.